El quatrimestre s’ha acabat, i amb ell les classes d’aquesta assignatura. Una assignatura que, per a mi, ha sigut totalment diferent a qualsevol altra cursada, més llamativa i innovadora, i sobretot amb moltíssima més llibertat en tots els aspectes. Ha sigut la primera en la meua vida acadèmica en la qual, el professor ens proposava coses, però podríem dir que mai ens deia, COM ho havíem de fer, això era feina nostra, tot estava permés. Crec que ha sigut el més valorat de l’assignatura. Gràcies a aquesta peculiaritat pense que he aprés moltíssimes coses. En aquesta assignatura he tingut l’oportunitat treballar deforma variada; amb la gent habitual, amb altra gent que abans no coneixia, de manera individual, de distintes formes, algunes millors i altres pitjors, però totes estic segura que seran útils per a un futur. He intentat donar el màxim de mi, en tots els treballs, i també he intentat aprendre dels meus companys en cadascuna de les tasques que se’ns presentaven, exprimint tot el suc que es podia traure.
En primer lloc m’agradaria parlar del principi d’aquesta assignatura. Quan vam començar, ningú s’havia com anava la dinàmica, i la primera cosa que ens vam sorprendre, va ser la forma en que ens va rebre el professor, cosa impensable en la Universitat. Un per un, ens va donar la mà al entrar a classe, impressionant! A partir d’ací vam saber que aquesta assignatura seria ÚNICA.
He de reconèixer que al començament de les classes, anava més perduda que “Wally” en les seues aventures. No sabia per on començar ni tampoc com realitzar el meu seguiment. La idea del blog en un principi ens va parèixer correcta, però en realitat no sabíem el que anava a significar per a nosaltres. El fet de crear la Comunitat Edmov, va anar formant poc a poc, un grup d’estudiants més unit, amb més coses de les que parlar, amb un grup de “Whatsapp”, i amb uns comentaris com “Xics passeu-se pel meu blog” que van començar de “risa” i cada vegada anaven sent més reals i més seriosos.
Voldria donar les gràcies per permitir-nos fer les coses d’aquesta manera, fer el nostre seguiment, i no enfrontar-nos al “temido” exàmen de final de curs (la majoria de vegades tipus test), que, baix el meu punt de vista, és un recurs fàcil (per als professors) i poc eficaç (per als alumnes). Aquesta forma de progrés en l’assignatura ens ha permés disfrutar d’ella i sobretot aprendre, d’una manera dinàmica, i adquirint coneixements que, de segur, ens acompanyaran tota la vida.
Per últim, seria bo comentar el meu progrés i amb açò justificar la meua autoqualificació. He de reconèixer en primer lloc, que no m’agrada dir algo, de lo qual no estiga totalment segura de que es cert, per això al principi no tenia molta confiança i per tant tampoc ànims de posar-me a escriure algo totalment propi. Al començament sols feia que mirar la Comunitat Edmov, mirar els blogs dels meus companys, i no avançava... Però quan parlava amb algun company, m’explicava com va començar, i me donava idees,... i a partir d’ací, amb aquesta ajuda i el seguiment de cadascuna de les classes de l’assignatura amb l’amplitud i varietat de temes que es tractaven, se me van començar a ocórrer coses i temes de que parlar. Poc a poc vaig anar motivant-me amb la tasca, fins al punt, de gaudir al màxim fent cadascuna de les entrades, i adquirint coneixements cada vegada amb la búsqueda d’aquestes. Vaig tardar en alçar el vol, però quan ho vaig fer cadascun dels països que visitava m’agradaven cada vegada més. Tan sols es tractava de “dejarse llevar”.
Per tot açò, puc afirmar que estic totalment satisfeta de la meua feina, i dels resultats. Acabe les classes d’aquesta assignatura molt feliç de “saber volar” i amb el sentiment de que mai ho deixaré de fer.
Reconec que cada persona té uns criteris d’avaluació, aquestos son els meus.
La meua autoqualificació es entre un Notable (8) o un Excel·lent (9)
dijous, 5 de juny del 2014
dijous, 22 de maig del 2014
El prinicpi de Responsabilitat
Fa referència a les conseqüències i obligacions que deriven de les accions personals, professionals i socials dels docents. El professorat reconeix la vulnerabilitat de l'alumne i per tant assumix que ha de cuidar eixa debilitat i regular el seu poder d'actuació. L'ètica d'atenció consistix a elevar a categoria moral valors com l'atenció, el respecte i el manteniment de la dignitat humana. Esta ètica sorgix de la interacció, l'efecte i l'empatia que es produïx en les professions assistencials.
El desenvolupament d'aquest principi en ensenyança ha sigut influït per el treball feminista, situant l'amor, l'afecte i la preocupació en el centre d'interès. "Enseñar és un treball d'amor". No obstant això, el professorat també pot ser vulnerable quan les exigències i les condicions de treball li dificulten oferir l'atenció i l'atenció emocional.
- Devís Devís, J. y Pérez Samaniego, V. (2009). La ética profesional en la formación del profesorado de Educación Física, en Martínez Álvarez, L. y Gómez, R. (Eds.): La educación física y el deporte en edad escolar. Un giro reflexivo.Buenos Aires (Argentina): Miño Dávila (pp. 105-123)
Ací tenim un article on el psicòleg José Manuel Bezanilla i la psicòloga Maria Amparo Miranda, parlen de les implicacions i responsabilitats étiques y socials que té un docent en l'actualitat al notre pais.
"Ser docente" Responsabilidad ética y social
També un vídeo de frases (algunes molt encertades) que defineixen el valor de responsabilitat de forma més general, aplicables de igual manera a un docent:
Per altra banda ací tenim un altre molt interesant, que val la pena si volem saber-ne més sobre la responsabilitat en l'educació.
Una frase d'aquesta educadora, que més que a la responsabilitat per part del professor, fa referencia, a la importancia de la responsabilitat en la formació d'una persona com a individuo i la llavor dels pares per a educar-la. Es pot observar la cooperació i el treball comú que fa l'escola i els pares.
"La responsabilitat s'ha d'educar, no es fa amb la maduració", diu l' educadora Clara Darder
Video: Famílies i escola. Educació de la responsabilitat i la llibertat
El desenvolupament d'aquest principi en ensenyança ha sigut influït per el treball feminista, situant l'amor, l'afecte i la preocupació en el centre d'interès. "Enseñar és un treball d'amor". No obstant això, el professorat també pot ser vulnerable quan les exigències i les condicions de treball li dificulten oferir l'atenció i l'atenció emocional.
- Devís Devís, J. y Pérez Samaniego, V. (2009). La ética profesional en la formación del profesorado de Educación Física, en Martínez Álvarez, L. y Gómez, R. (Eds.): La educación física y el deporte en edad escolar. Un giro reflexivo.Buenos Aires (Argentina): Miño Dávila (pp. 105-123)
Ací tenim un article on el psicòleg José Manuel Bezanilla i la psicòloga Maria Amparo Miranda, parlen de les implicacions i responsabilitats étiques y socials que té un docent en l'actualitat al notre pais.
"Ser docente" Responsabilidad ética y social
També un vídeo de frases (algunes molt encertades) que defineixen el valor de responsabilitat de forma més general, aplicables de igual manera a un docent:
Per altra banda ací tenim un altre molt interesant, que val la pena si volem saber-ne més sobre la responsabilitat en l'educació.
Una frase d'aquesta educadora, que més que a la responsabilitat per part del professor, fa referencia, a la importancia de la responsabilitat en la formació d'una persona com a individuo i la llavor dels pares per a educar-la. Es pot observar la cooperació i el treball comú que fa l'escola i els pares.
"La responsabilitat s'ha d'educar, no es fa amb la maduració", diu l' educadora Clara Darder
Video: Famílies i escola. Educació de la responsabilitat i la llibertat
dimarts, 20 de maig del 2014
Mesomorfisme
Mesomorfisme com exercici físic obsessiu: vigorexia
Com ja he comentat a l’entrada de l'ideologia de culte a la primessa, en la societat actual existeix una preocupació pel culte al cos, arribant en alguns casos a ser obsessiva.
Aquest és un problema que afecta a homes i dones, els homes busquen una imatge de potencia i força (mesomorf) i les dones busquen un cos prim i defin it (ectomorf).
El fet de no “veure’s be” afecta a l’autoestima i moltes vegades desencadena en una obsessió per aconseguir un cos perfecte que el mitjans de comunicació ens mostra.
La publicitat, les revistes, la televisió marquen uns canons de cos perfecte que influeixen en la majoria de vides, aquesta ideologia (culte al cos) és, per tant, una de les més actuals en aquesta societat.
En unes entrades anteriors vaig tractar la primesa com culte al cos, en aquesta vull presentar el mesomorfisme com el somni de moltes persones.
Què és el mesomorfisme?
Ideologia de culte al cos, a la musculatura.
Què és cos mesomorf?
Al voltant de 1940, William Sheldon va establir una divisió en tres categories dels tipus de cosos humans, atenent a la seua capacitat d’acumular greix i sintetitzar múscul. Estes tres categories son Ectomorf, Mesomorf i Endomorf.
Ectomorf. Els individus que pertanyen a este tipus somàtic solen ser prims, d’estructura òsea prima i tenen dificultats per a guanyar pes. El seu metabolisme és accelerat
Mesomorf. Els mesomorfs tendeixen a ser musculosos i atlètics per natura. Guanyen músculs amb facilitat i és el tipus somàtic ideal per al culturisme.
Endomorf. Els individus endomorfs tenen tendència al sobrepès: acumulen greix amb facilitat. En quan a la relació amb el culturisme açò es tradueix en que tenen que vigilar molt més la seua dieta i realitzar una major quantitat de treball aeròbic per a mantenir-se baix en greix.
Mesomorfisme com exercici físic obsessiu: vigorexia
Vigorexia també a’anomena dismorfia muscular, un trastorn que es caracteritza per la preocupació obsessiva pel físic i la distorsió de l’esquema corporal.
Aquets desordre emocional o nerviós, és més freqüent en el home que en la dona. La vigorexia fa que qui la pateix percibeix les seues característiques físiques de manera distorsionada.
Les persones que pateixen este transtorn veuen primes i dèbils i realitzen tot tipus d’activitats per a poder aconseguir la musculatura desitjada.
Músculs a l’extrem:
és un documental on es veu del que es capaç una persona per tenir un cos molt musculat
Al buscar informació sobre el tema he trobat que no sols es prenen productes químics per potenciar i accelerar la formació del múscul, sinó que també arriben fins i tot a fer-se cirugia plàstica.
Implantes de bíceps
Com ja he comentat a l’entrada de l'ideologia de culte a la primessa, en la societat actual existeix una preocupació pel culte al cos, arribant en alguns casos a ser obsessiva.Aquest és un problema que afecta a homes i dones, els homes busquen una imatge de potencia i força (mesomorf) i les dones busquen un cos prim i defin it (ectomorf).
El fet de no “veure’s be” afecta a l’autoestima i moltes vegades desencadena en una obsessió per aconseguir un cos perfecte que el mitjans de comunicació ens mostra.La publicitat, les revistes, la televisió marquen uns canons de cos perfecte que influeixen en la majoria de vides, aquesta ideologia (culte al cos) és, per tant, una de les més actuals en aquesta societat.
En unes entrades anteriors vaig tractar la primesa com culte al cos, en aquesta vull presentar el mesomorfisme com el somni de moltes persones.
Què és el mesomorfisme?
Ideologia de culte al cos, a la musculatura.
Què és cos mesomorf?
Al voltant de 1940, William Sheldon va establir una divisió en tres categories dels tipus de cosos humans, atenent a la seua capacitat d’acumular greix i sintetitzar múscul. Estes tres categories son Ectomorf, Mesomorf i Endomorf.
Ectomorf. Els individus que pertanyen a este tipus somàtic solen ser prims, d’estructura òsea prima i tenen dificultats per a guanyar pes. El seu metabolisme és acceleratMesomorf. Els mesomorfs tendeixen a ser musculosos i atlètics per natura. Guanyen músculs amb facilitat i és el tipus somàtic ideal per al culturisme.
Endomorf. Els individus endomorfs tenen tendència al sobrepès: acumulen greix amb facilitat. En quan a la relació amb el culturisme açò es tradueix en que tenen que vigilar molt més la seua dieta i realitzar una major quantitat de treball aeròbic per a mantenir-se baix en greix.
Mesomorfisme com exercici físic obsessiu: vigorexia
Vigorexia també a’anomena dismorfia muscular, un trastorn que es caracteritza per la preocupació obsessiva pel físic i la distorsió de l’esquema corporal.Aquets desordre emocional o nerviós, és més freqüent en el home que en la dona. La vigorexia fa que qui la pateix percibeix les seues característiques físiques de manera distorsionada.
Les persones que pateixen este transtorn veuen primes i dèbils i realitzen tot tipus d’activitats per a poder aconseguir la musculatura desitjada.
Músculs a l’extrem:
és un documental on es veu del que es capaç una persona per tenir un cos molt musculat
Al buscar informació sobre el tema he trobat que no sols es prenen productes químics per potenciar i accelerar la formació del múscul, sinó que també arriben fins i tot a fer-se cirugia plàstica.
Implantes de bíceps
dilluns, 19 de maig del 2014
Igualitarisme en l'esport
Igualitarisme és una ideologia que sosté que totes les persones deuen ser tractades com iguals i que tenen els mateixos drets, oportunitats o resultats. Consisteix, per tant en considerar a cada ser humà com igual, sense importar la seua raça, religió, sexe, orientació sexual, etc. Altre significat d’igualitarisme es reconèixer les diferencies que existeixen en l’altre sense discriminar-lo per elles.
A l’esport sempre han existit grans discriminacions sexistes, l’esport masculí està més considerat que el femení, a les classes d’EF fa uns anys va començar la lluita contra la falta d’igualtat entre xiquets i xiquetes. Però en l’esport no arriba estes intencions. Em pareix injust el que li va ocórrer a una xiqueta de Novelda (Alacant).
Article: El País
“Una futbolista de 14 años llega a lo más alto... y no le dejan jugar"
Por: EL PAÍS | 05 de junio de 2012
Por Iria Villar
"A sus 14 años, Blanca Ortiz acaba de vivir su fin de semana más triste y emotivo como deportista. Esta chica de Novelda (Alicante) lleva jugando ocho años al fútbol sala con 11 chicos de su edad con los que, además va a la misma clase en el colegio. En la Comunidad Valenciana no existe liga femenina hasta la categoría cadete, razón por la que Blanca es la única niña del equipo infantil de Santa María Magdalena Bateig, un equipo modesto que se clasificó por primera vez para disputar el campeonato de España de fútbol sala el pasado fin de semana. La Federación Española de Fútbol (RFEF) ha vetado su participación.
Contra todo pronóstico, el conjunto de Novelda fue ganando la liga regional, la provincial y la autonómica, todo ello con la presencia de Blanca, capitana del equipo y pieza fundamental del Santa María. La Federación Valenciana permite los equipos mixtos hasta cadete porque no existe una competición femenina para esa edad. Los problemas llegaron con la clasificación para el campeonato nacional, lo que debería ser un premio para los chicos de Novelda, se ha convertido en un trago amargo para Blanca y sus compañeros, ya que la RFEF, recurriendo al reglamento, alega que este campeonato es masculino por lo que Blanca no puede participar, ya que le correspondería hacerlo en el femenino"
Ací tambe tenim un conte d’ història pareguda però amb un altre final:
Iris, la niña futbolista
ALGUNES PEL·LÍCULES QUE TRACTEN EL TEMA IGUALITARISME:
BILLY ELLIOT, és una pel·lícula que em va agradar molt, mostra els problemes que comporta la intolerància, el No igualitarisme de la societat. Tracta de la història d'un xiquet d'11 anys fill d'un miner, a qui li canvia la vida completament quan un dia interromp la classe de ballet durant la seva classe diària de boxa. Molt aviat es trobarà immers en el ballet, demostrant un talent mai vist i lluitant per un somni que canvia la vida de tots els que estan al seu voltant.
QUIERO SER COMO BECKAM. Els pares d’una xica india volen que siga una convencional xica india, però ella sols vol jugar al fútbol com David Beckham. Un dia, una xica de la seua edat, la convida a unir-se a l’equip de fútbol femení local. Els seus pares no entenen per què juga al fútbol i no vol de estudiar dret i aprendre a cuinar,
Existeix una pel·lícula, “SHE’S THE MAN”. on una xica es fa passar pel seu germà que se’n va de viatge per a entrar a una universitat d’homes a jugar a futbol.
A l’esport sempre han existit grans discriminacions sexistes, l’esport masculí està més considerat que el femení, a les classes d’EF fa uns anys va començar la lluita contra la falta d’igualtat entre xiquets i xiquetes. Però en l’esport no arriba estes intencions. Em pareix injust el que li va ocórrer a una xiqueta de Novelda (Alacant).
Article: El País
“Una futbolista de 14 años llega a lo más alto... y no le dejan jugar"
Por: EL PAÍS | 05 de junio de 2012
Por Iria Villar
"A sus 14 años, Blanca Ortiz acaba de vivir su fin de semana más triste y emotivo como deportista. Esta chica de Novelda (Alicante) lleva jugando ocho años al fútbol sala con 11 chicos de su edad con los que, además va a la misma clase en el colegio. En la Comunidad Valenciana no existe liga femenina hasta la categoría cadete, razón por la que Blanca es la única niña del equipo infantil de Santa María Magdalena Bateig, un equipo modesto que se clasificó por primera vez para disputar el campeonato de España de fútbol sala el pasado fin de semana. La Federación Española de Fútbol (RFEF) ha vetado su participación.Contra todo pronóstico, el conjunto de Novelda fue ganando la liga regional, la provincial y la autonómica, todo ello con la presencia de Blanca, capitana del equipo y pieza fundamental del Santa María. La Federación Valenciana permite los equipos mixtos hasta cadete porque no existe una competición femenina para esa edad. Los problemas llegaron con la clasificación para el campeonato nacional, lo que debería ser un premio para los chicos de Novelda, se ha convertido en un trago amargo para Blanca y sus compañeros, ya que la RFEF, recurriendo al reglamento, alega que este campeonato es masculino por lo que Blanca no puede participar, ya que le correspondería hacerlo en el femenino"
Ací tambe tenim un conte d’ història pareguda però amb un altre final:
Iris, la niña futbolista
ALGUNES PEL·LÍCULES QUE TRACTEN EL TEMA IGUALITARISME:
BILLY ELLIOT, és una pel·lícula que em va agradar molt, mostra els problemes que comporta la intolerància, el No igualitarisme de la societat. Tracta de la història d'un xiquet d'11 anys fill d'un miner, a qui li canvia la vida completament quan un dia interromp la classe de ballet durant la seva classe diària de boxa. Molt aviat es trobarà immers en el ballet, demostrant un talent mai vist i lluitant per un somni que canvia la vida de tots els que estan al seu voltant.QUIERO SER COMO BECKAM. Els pares d’una xica india volen que siga una convencional xica india, però ella sols vol jugar al fútbol com David Beckham. Un dia, una xica de la seua edat, la convida a unir-se a l’equip de fútbol femení local. Els seus pares no entenen per què juga al fútbol i no vol de estudiar dret i aprendre a cuinar,Existeix una pel·lícula, “SHE’S THE MAN”. on una xica es fa passar pel seu germà que se’n va de viatge per a entrar a una universitat d’homes a jugar a futbol.diumenge, 18 de maig del 2014
Conseqüències culte a la primesa
“Esta plaga de la búsqueda de la perfección tiene distintas formas de manifestarse y algunas de ellas difieren notablemente entre sí. Hay trastornos de tipo alimentario como la Anorexia y la Bulimia nerviosas, que vienen de la mano de la denominada "cultura de la delgadez". Otra como la Vigorexia es una obsesión en torno al culto del músculo. La dismorfia corporal conlleva una obsesión reiterada por alguna parte del cuerpo, aunque no exista ningún defecto.”
ARTICLES , VIDEOS INTERESANTS:
Vídeo de Isabelle Caro modelo que patia anorèxia que es va fer famosa per fer publicitat exhibint el seu cos malat d’anorèxia en contra d’esta malaltia.
Isabelle Caro, fallece la modelo anorèxica
Article: Isabelle Caro
Muere la mujer que simbolizó la anorexia más feroz
Video de anorexia extrema, Valeria Levitin:
Extreme Anorexic Speaks Out About the Eating Disorder
Article que ens parla dels perills dels excesos del culte al cos:
Los excesos en la cultura del culto al cuerpo, un peligro para os jóvenes
Llibre:
“CHICAS ALAMBRE”: Llibre que tracta la vida de tres xiques malaltes d’anorèxia extrema, d'ahí el seu nom “alambre”.
He llegit resums i opinions del llibre, son tres històries molt dures que sols llegint unes poques paraules ja et fan estremir, de segur que la seua lectura et fan veure la vida d’una altra manera.
.jpg)
.jpg)
Cal tenir clar quins son els límits, que cos prim no és el mateix que cos sa, que la primesa no és sinònim de bellesa , que no val ” tot” per aconseguir un cos esvelt, que no ens tenim que creure tot el que ens diu la publicitat, que no som esclaus del nostre cos i que és molt millor que ens valorem pel que som, no pel que aparentem ser.
divendres, 16 de maig del 2014
Ideologia: Culte a la primessa
Com a experta en el meu "Grup puzzle", de la ideologia de culte a la primesa m'agradaria compartir-vos un resum molt gràfic de la meua investigació sobre aquesta.
En primer lloc hem va agradar molt aquest esquema, on reflexa clarament tot el que envolta a aquest pensament.
Existeix una forta obsessió per uns patrons de bellesa i estar prim/a
és uns d’ells. Este culte a la primesa afecta primordialment als adolescent (sobretot xiques) però és extensiu a totes les edats i a tots els nivells socioculturals de la societat.El cos es considerat com un escaparate, importa l’apariència sobre l’interior. Aquesta visió de cos escaparate està fomentat pels mitjans de comunicación, publicitat que bombardegen amb fermesa a la societat creant uns estereotips on l’estar prim/a és un dels canons de bellesa.
El cos s’idolatra, es vol tenir un cos prim que significa estar sa, esvelt , a la moda i totalment acceptat per la nostra societat. Però eixe culte si es porta a l’extrem comporta uns trastorns provocant malalties com l’anorèxia, bulímia… Estos trastorns de la conducta alimentaria s’han convertit en un greu problema amb greus conseqüències. Cada vegada hi ha major incidència d’estos trastorns amb relació a la imatge corporal associats a l’adolescència.
El culte al cos va unit de manera directa a tres branques que el sostenen: la dieta, d’exercicis físic (gimnàs) i en alguns casos la cirurgia.
Per a representar açò he elaborat un "Triangle al culte de la primessa"
dimecres, 14 de maig del 2014
Díptic: Educatiu i NO educatiu
Aquesta activitat va ser un encert, totalment. M'agradaria comentar, ja que estem, que activitats com estes, són les que en realitat ens fan aprendre. Fer aquesta activitat ens ha servit per a entendre de bona manera les diferencies entre lo educatiu i no educatiu. Comparant amb un examen tradicional de la universitat (tipus test), en el que teu estudies, ho "vomites" i al cap dels dies no recordes res, açò son el tipus de treballs que hauriem de fer, i que en realitat son els que ens aporten alguna cosa nova, que permaneixera de segur en els nostre coneixements.
Ací vos deixe el díptic que vam fer jo i el meu company David González. En un primer moment, he de dir, que no ens va eixir massa bé. Mentre el feiem pensavem que ho estavem fent molt bé, però al arribar a classe i comentar els díptics amb altres parelles, ens vam adonar que li faltava molt per millorar. Entre tots vam fer que els nostres díptics estagueren el millor possible.
Aquest va ser el resultat:
dilluns, 12 de maig del 2014
Una mostra més que el moviment és educatiu
Un article, una mostra més que el moviment és educatiu.
Les dances del món
Educación en movimiento: Las Danzas del Mundo
…¿Qué importancia tiene la danza grupal y su aprendizaje en el aula?
"La danza es fundamental para el desarrollo de capacidades musicales, artísticas, creativas y emocionales de alumnos de cualquier edad. Al llevarla al aula contribuye a desarrollar las competencias básicas de la siguiente manera: Incorpora formas de comportamiento que capacitan a los alumnos para convivir en una sociedad cada vez más plural, cooperar y afrontar conflictos, poniéndose en el lugar de otro, aceptando y disfrutando de las diferencias. Esto es fundamental para trabajar la competencia social y ciudadana. En cuanto a la competencia cultural y artística ni que decir tiene que permiten apreciar, comprender y valorar críticamente diferentes manifestaciones culturales y artísticas, utilizarlas como fuente de disfrute y enriquecimiento personal y considerarlas como parte del patrimonio cultural de los pueblos. El trabajo didáctico con las danzas del mundo permite al alumno comprender la sociedad que le rodea a través del conocimiento y la reflexión de las costumbres y tradiciones de otros pueblos, lo cual contribuye a la consecución de la competencia en el conocimiento y la interacción con el mundo físico. Las danzas del mundo son un medio de comunicación y expresión. A través de ellas se trabaja la perseverancia, autoestima, creatividad, autocrítica o control personal, habilidades relacionadas con la competencia en autonomía e iniciativa personal. También el conocimiento de las danzas del mundo contribuye a desarrollar la competencia digital ya que el alumno tendrá la oportunidad de obtener información en Internet sobre las danzas, los países, etc."
...¿Qué materias y aspectos didácticos se trabajan a través de las danzas del mundo?
"Centrándonos en el currículum que, afortunadamente, incluye las danzas como algo fundamental, las materias que abordan esta temática son la Música, Educación Física, Conocimiento del Medio y, de forma transversal, también aparece la Interculturalidad. Preparar una danza resulta muy interesante cuando se trabaja por proyectos ya que es un elemento motivador, la danza engancha al alumnado y es fundamental para comenzar un proyecto …”
Les dances del món
Educación en movimiento: Las Danzas del Mundo
…¿Qué importancia tiene la danza grupal y su aprendizaje en el aula?
"La danza es fundamental para el desarrollo de capacidades musicales, artísticas, creativas y emocionales de alumnos de cualquier edad. Al llevarla al aula contribuye a desarrollar las competencias básicas de la siguiente manera: Incorpora formas de comportamiento que capacitan a los alumnos para convivir en una sociedad cada vez más plural, cooperar y afrontar conflictos, poniéndose en el lugar de otro, aceptando y disfrutando de las diferencias. Esto es fundamental para trabajar la competencia social y ciudadana. En cuanto a la competencia cultural y artística ni que decir tiene que permiten apreciar, comprender y valorar críticamente diferentes manifestaciones culturales y artísticas, utilizarlas como fuente de disfrute y enriquecimiento personal y considerarlas como parte del patrimonio cultural de los pueblos. El trabajo didáctico con las danzas del mundo permite al alumno comprender la sociedad que le rodea a través del conocimiento y la reflexión de las costumbres y tradiciones de otros pueblos, lo cual contribuye a la consecución de la competencia en el conocimiento y la interacción con el mundo físico. Las danzas del mundo son un medio de comunicación y expresión. A través de ellas se trabaja la perseverancia, autoestima, creatividad, autocrítica o control personal, habilidades relacionadas con la competencia en autonomía e iniciativa personal. También el conocimiento de las danzas del mundo contribuye a desarrollar la competencia digital ya que el alumno tendrá la oportunidad de obtener información en Internet sobre las danzas, los países, etc."...¿Qué materias y aspectos didácticos se trabajan a través de las danzas del mundo?
"Centrándonos en el currículum que, afortunadamente, incluye las danzas como algo fundamental, las materias que abordan esta temática son la Música, Educación Física, Conocimiento del Medio y, de forma transversal, también aparece la Interculturalidad. Preparar una danza resulta muy interesante cuando se trabaja por proyectos ya que es un elemento motivador, la danza engancha al alumnado y es fundamental para comenzar un proyecto …”
diumenge, 11 de maig del 2014
Valor (NO) educatiu del moviment
VALOR EDUCATIU VALOR NO EDUCATIU
1. INTELECTUALISME
1. EDUCACIÓ DEL FÍSIC
2. RECREATIU
2. EDUCACIÓ A TRAVÉS DEL FÍSIC
3. UTILITARISME
- Mens sana in corpore sano
-Altres respostes
-Psicomotricitat
A l’altre costat de la balança està el valor educatiu del moviment. Per un costat està que l’educació del físic que comporta un cos sa d’una manera lògica, per l’altre costat està l’educació a través del físic que tenim que destacar la frase mens sana in corpore sano, la consecució d’un desenvolupament de l’aspecte social, emocionals, estètic i per últim destacar que es considera la psicomotricitat la base, el ciment de l’aprenentatge a l’escola. Podem assegurar que el valor educatiu del moviment és molt ampli i que ajuda en la formació integra de l’alumne com a persona, que el permet pensar, aprendre, tenir pensament crític, actuar moralment , apreciar les dimensions estètiques… per tant el moviment té un valor educatiu, sense cap tipus de dubte.
dissabte, 10 de maig del 2014
Raonament moral
El moviment és educatiu no sols pel coneixement pràctic sinó també pel d’apreciar les dimensions morals i estètiques; permet que les persones elaboren els seus judicis d’una manera imparcial. Es a dir, estimula a pensar críticament sobre qüestions morals, formular el seus propis judicis i a actuar apropiadament.
Prova d’açò és la reacció d’un xiquet al veure que en mig d’un partit el seu entrenador discuteix amb l’àrbitre i actua d’una manera imparcial desprès de fer un judici .
Article de “Las Provincias. Diario de las Palmas”
Altres proves del raonament moral:
Prova d’açò és la reacció d’un xiquet al veure que en mig d’un partit el seu entrenador discuteix amb l’àrbitre i actua d’una manera imparcial desprès de fer un judici .
Article de “Las Provincias. Diario de las Palmas”
Altres proves del raonament moral:
dijous, 8 de maig del 2014
Moviment - Cos huma
Aquest binomi està més relacionat del que creguem. Abans d'endinsar-nos en la pregunta si es pot educar el moviment, educar en moviment, educar a través del moviment… m’agradaria fer constar la relació entre estos dos conceptes.El cos humà està quasi sempre en moviment, per tant cos i moviment son dos conceptes plenament relacionats.
“No sólo las muecas en nuestra cara reflejan nuestro estados emocionales, sino que todo el cuerpo realiza diferentes actividades como caminar, correr, brincar, escribir, entre otras tantas que hacemos a diario de manera tan natural, pero nunca nos detenemos a preguntarnos qué tan importante es el movimiento.
Si nos hiciéramos esa pregunta, sabríamos que es más importante de lo que nos podemos imaginar, ya que gracias al movimiento, tanto los animales como los seres humanos realizamos diferentes actividades que nos permiten mantenernos vivos.
¿Sabemos acaso por qué nos movemos?”
El movimiento en el cuerpo humano
dimecres, 7 de maig del 2014
Resposta a la diatriba contra l'esport i l'exercici
Al llegir la diatriba contra l’esport i l’exercici que ens va presentar Victor el primer que em va vindre al cap és que el personatge Rigoberto no deuria estar "be del cap", que seria un personatge extremista i molt exagerat. Sabent que era un fragment vaig buscar per llegir una mica més.
El fragment pertany a una obra de Vargas Llosa :
Los cuadernos de Don Rigoberto de Mario Vargas Llosa:
“Rigoberto, un maduro empleado de una compañía de seguros, combate su banal existencia con una rica imaginación que va plasmando en cuadernos. Todo lo que Rigoberto no se atreve a hacer, no se atreve a vivir por sí mismo, sus audacias y aventuras imaginadas, sus deseos ocultos, van quedando reflejados en estas anotaciones que lo distancian cada vez más de su vulgar existencia.”
Rigoberto és un personatge fictici però per tot arreu del mon hi existeixen persones que pensen com ell, persones que no aprecien les aportacions que l’esport i l’exercici fa a la persona. Quan dic açò no sols pense en aconseguir un cos sà, sinó també en altres aspectes de la persona que la ajuden a formar-se com a tal, estic referint-me a l’aspecte social, mental, emotiu,…
Per aquells que pensen com Rigoberto he trobat una resposta que m'ha agradat molt, ja que, opine exactament igual que l'autor.
“ No estoy de acuerdo, en absoluto, con la reflexión o visión sobre el deporte que posee el personaje de la novela de Mario Vargas Llosa. En primer lugar, veo una aberración relacionar la practica de deporte con la imbecilidad o la atrofia del intelecto. Muchos estudios científicos demuestran que con la practica deportiva se refuerzan diversas zonas del cerebro, siendo esta beneficiosa, no solo para el cuerpo, sino tambien para la mente. Además, no creo que la práctica de deporte influya lo mas minimo en crear una mente mansa, que siga a pies juntillas el dogma establecido. Por otra parte, afirmar que los deportistas son capaces de cualquier tipo de acción, si es necesario ilegal o inmoral, con tal de ganar, sin importar si por el camino se llevan a rivales o árbitros, me parece una generalización indebida, y encima de mal gusto.”
Realitzada per Victor Manuel Arnau (2012)
El fragment pertany a una obra de Vargas Llosa :
Los cuadernos de Don Rigoberto de Mario Vargas Llosa:
“Rigoberto, un maduro empleado de una compañía de seguros, combate su banal existencia con una rica imaginación que va plasmando en cuadernos. Todo lo que Rigoberto no se atreve a hacer, no se atreve a vivir por sí mismo, sus audacias y aventuras imaginadas, sus deseos ocultos, van quedando reflejados en estas anotaciones que lo distancian cada vez más de su vulgar existencia.”
Rigoberto és un personatge fictici però per tot arreu del mon hi existeixen persones que pensen com ell, persones que no aprecien les aportacions que l’esport i l’exercici fa a la persona. Quan dic açò no sols pense en aconseguir un cos sà, sinó també en altres aspectes de la persona que la ajuden a formar-se com a tal, estic referint-me a l’aspecte social, mental, emotiu,…
Per aquells que pensen com Rigoberto he trobat una resposta que m'ha agradat molt, ja que, opine exactament igual que l'autor.
“ No estoy de acuerdo, en absoluto, con la reflexión o visión sobre el deporte que posee el personaje de la novela de Mario Vargas Llosa. En primer lugar, veo una aberración relacionar la practica de deporte con la imbecilidad o la atrofia del intelecto. Muchos estudios científicos demuestran que con la practica deportiva se refuerzan diversas zonas del cerebro, siendo esta beneficiosa, no solo para el cuerpo, sino tambien para la mente. Además, no creo que la práctica de deporte influya lo mas minimo en crear una mente mansa, que siga a pies juntillas el dogma establecido. Por otra parte, afirmar que los deportistas son capaces de cualquier tipo de acción, si es necesario ilegal o inmoral, con tal de ganar, sin importar si por el camino se llevan a rivales o árbitros, me parece una generalización indebida, y encima de mal gusto.”
Realitzada per Victor Manuel Arnau (2012)
dilluns, 5 de maig del 2014
Una pel·lícula que ensenya
Com ja hem comentat, a aquest tema parlàvem dels tipus de docents, tres: que podíem resumir en el pràctic-reflexiu (Visió humanista de la Educació, on es té en compte els resultats i els processos) el tècnic (fondament científic de la seua tasca, separa el mitjos dels fins en l’educació) i l’intel·lectual (noció crítica, opinió ideològic de l’educació) .
Vaig pensar en una pel·lícula que recordava de feia uns anys on un professor molt especial donava classes d’una manera molt especial. Puc identificar l’ensenyança d’aquell professor con un docent pràctic-reflexiu.
La pel·lícula ens conta la relació d’un xiquet, Moncho i el seu professor. Moncho tenia por d’anar a l’escola, pensava que li pegarien com ho feien de sempre però va descobrir tot un món ple de coses curioses, el seu professor no era com els de l’època. Es va establir una bonica relació entre el xiquet i el seu professor. En la pel·lícula es defèn la llibertat d’expressió, la importància de l’experiència com a mitja d’adquisició de coneixements i el fet que eixos coneixements ajuden a la formació de l’alumne.
diumenge, 4 de maig del 2014
Tipus de professors segons els alumnes
Hi havia diferents tipus de docents distingint al docent tècnic, al pràctic reflexiu i al intel·lectual transformador, però els alumnes tenen una altra classificació.
Buscant informació sobre la relació escola-pares vaig trobar aquesta vinyeta que em va fer somriure al llegir-la. Em va fer tornar enrere, als anys d’institut i sense voler estava intentant identificar alguns dels meus professors amb aquesta classificació. Intenteu-ho vosaltres, és divertit.
Buscant informació sobre la relació escola-pares vaig trobar aquesta vinyeta que em va fer somriure al llegir-la. Em va fer tornar enrere, als anys d’institut i sense voler estava intentant identificar alguns dels meus professors amb aquesta classificació. Intenteu-ho vosaltres, és divertit.
divendres, 2 de maig del 2014
Relació pares-professors
No és estrany escoltar comentaris pareguts als que apareixen a les vinyetes i sabem que molta gent pensa així.
El pare que demana al professor que realitze tasca que li correspon a ell.
El pare deixa tota la responsabilitat de l’educació del seu fill al professor, delegant en els professors tasca de pares.
L’escola i la família son les dos grans institucions educatives responsables de la formació dels xiquets i per tant, és necessari que família i escola treballen conjunta i cooperativament per a satisfer les necessitats dels alumnes/fills en la seua formació com a persones. Eixa col·laboració és possible si existeix:
1. Clara delimitació dels rols i les responsabilitats.
2. Confiança dels pares en el treball dels professors.
3. Els professors han de reconèixer a la família com els primers educadors.
Sabem que la relació del professor amb els pares ha canviat en els darrers anys, aquesta vinyeta és un reflex clar de la situació actual.
Al blog de Quaderns de pedagogia en l’apartat de reflexions educatives tracten açò de la relació pares-escola abans i ara, pel que conten els majors és una canvi existent, està interessant .
L'educació abans, una mirada en el passat
Un altre article que parla de la relació entre pares i escola. En aquest es realça la importància de la confiança mútua. La confiança es la clau per a poder treballar conjuntament en eixa formació del fill-alumne.
Padres y maestros
dimecres, 30 d’abril del 2014
"MAL DE ESCUELA" Daniel Pennac
CRÍTICA AL FRAGMENT DE “MAL DE ESCUELA” Daniel Pennac
Aquesta va ser una pràctica molt agradable, es tractava de representar o de comentar alguna part del llibre, algún aspecte, que ens haguera paregut interesant o que tinguerem algo que dir i que aportar. Vam disfrutar, algunes representacions dels nostres companys ens van agradar molt, com per exemple la que van realitzar Adrià Marco i Manel Arnau sobre el "zoquete" que dia "Nunca lo conseguire". Hem va agradar principalment, perquè es veu de forma diferent. Pots llegir-ho i gaudir, però molt millor si ho veus representat, i més, per gent que coneixes.
Els meus companys David González, Miquel Cucarella, Manu Pavia i jo vam seleccionar un fragment del llibre per a fer la nostra crítica.
Baix el nostre punt de vista, el que més ens va agradar del llibre i per tant el que volem destacar es situa en el capítol de “Devenir”, subcapítol número 22. En aquest fragment es relata algunes de les vivències que té l’autor al trobar-se amb antics alumnes. Les reaccions d’aquestos son molt satisfactòries per a ell. De una manera o altra, recorden a Daniel Pennac com a professor, això es una molt bona recompensa per ell. Açò vol dir que, malgrat que l’autor va ser un “zoquete” durant la seua escolarització, al final va saber com fer-ho per a influir en els seus alumnes, i d’alguna manera influir en les vides de aquestos. Per a Pennac és un orgull i una satisfacció saber que ha significat algo en la vida dels seus alumnes, que han servit per a algo els seus esforços per a salvar al “zoquete” de la seua classe d’alumnes.
Personalment he viscut en "tercera" persona, vull dir, des de fora, aquestes situacions de trobar-se amb antics alumnes. Ma mare es professora i quan anem pel carrer no hi ha vegada que no la conega ningú, normalment alumnes, mares o pares d'alumnes,... Ella igual (moltes vegades) no els recorda, però sempre hem diu una cosa, per a ella que la recorden és un "honor", això significa algo. La majoria coincideixen al dir que es una cosa que vols que et pase al llarg dels anys. També una cosa que és ben certa, es que els ex-alumnes no et recordarien, o millor dir, no et valorarien, si tu abans no els has valorat a ells. Vol dir, que has significat algo en les seues vides, d'una manera o altra has influït, i es molt gratificant.
Per a finalitzar aquest post, m'agradaria comentar, que he de reconeixer que en un principi no hem feia especial il·lusió en llegir aquest llibre (principalment, perquè no soc molt "lectora" de llibres), però he de dir, que el títol des de que el vaig veure, hem provocava curiositat. I a mesura de que anava llegrir-lo aquesta va ser la paraula que hem va acompanyar "curiositat", fins a que a la fi vaig trobar que era un llibre prou interesant i verdaderment real.
Considere que l'examen corresponent a aquesta lectura, no va ser el millor que he fet, tal volta vaig pensar massa les coses i vaig anar més llunt del que debia, per dir-ho d'alguna manera, no vaig demostrar que m'havia llegit el llibre. Malgrat açò estic satisfeta amb el meu treball, ja que encara que l'examen no siga satisfactori, pense que no es el més important i estic amb total tranquilitat perquè se que m'he llegit el llibre i sobretot, que m'ha aportat molt i m'ha ajudat a entendre la figura del "zoquete", que en tots els llocs es troba.
Aquesta va ser una pràctica molt agradable, es tractava de representar o de comentar alguna part del llibre, algún aspecte, que ens haguera paregut interesant o que tinguerem algo que dir i que aportar. Vam disfrutar, algunes representacions dels nostres companys ens van agradar molt, com per exemple la que van realitzar Adrià Marco i Manel Arnau sobre el "zoquete" que dia "Nunca lo conseguire". Hem va agradar principalment, perquè es veu de forma diferent. Pots llegir-ho i gaudir, però molt millor si ho veus representat, i més, per gent que coneixes.
Els meus companys David González, Miquel Cucarella, Manu Pavia i jo vam seleccionar un fragment del llibre per a fer la nostra crítica.
Baix el nostre punt de vista, el que més ens va agradar del llibre i per tant el que volem destacar es situa en el capítol de “Devenir”, subcapítol número 22. En aquest fragment es relata algunes de les vivències que té l’autor al trobar-se amb antics alumnes. Les reaccions d’aquestos son molt satisfactòries per a ell. De una manera o altra, recorden a Daniel Pennac com a professor, això es una molt bona recompensa per ell. Açò vol dir que, malgrat que l’autor va ser un “zoquete” durant la seua escolarització, al final va saber com fer-ho per a influir en els seus alumnes, i d’alguna manera influir en les vides de aquestos. Per a Pennac és un orgull i una satisfacció saber que ha significat algo en la vida dels seus alumnes, que han servit per a algo els seus esforços per a salvar al “zoquete” de la seua classe d’alumnes.
Personalment he viscut en "tercera" persona, vull dir, des de fora, aquestes situacions de trobar-se amb antics alumnes. Ma mare es professora i quan anem pel carrer no hi ha vegada que no la conega ningú, normalment alumnes, mares o pares d'alumnes,... Ella igual (moltes vegades) no els recorda, però sempre hem diu una cosa, per a ella que la recorden és un "honor", això significa algo. La majoria coincideixen al dir que es una cosa que vols que et pase al llarg dels anys. També una cosa que és ben certa, es que els ex-alumnes no et recordarien, o millor dir, no et valorarien, si tu abans no els has valorat a ells. Vol dir, que has significat algo en les seues vides, d'una manera o altra has influït, i es molt gratificant.
Per a finalitzar aquest post, m'agradaria comentar, que he de reconeixer que en un principi no hem feia especial il·lusió en llegir aquest llibre (principalment, perquè no soc molt "lectora" de llibres), però he de dir, que el títol des de que el vaig veure, hem provocava curiositat. I a mesura de que anava llegrir-lo aquesta va ser la paraula que hem va acompanyar "curiositat", fins a que a la fi vaig trobar que era un llibre prou interesant i verdaderment real.
Considere que l'examen corresponent a aquesta lectura, no va ser el millor que he fet, tal volta vaig pensar massa les coses i vaig anar més llunt del que debia, per dir-ho d'alguna manera, no vaig demostrar que m'havia llegit el llibre. Malgrat açò estic satisfeta amb el meu treball, ja que encara que l'examen no siga satisfactori, pense que no es el més important i estic amb total tranquilitat perquè se que m'he llegit el llibre i sobretot, que m'ha aportat molt i m'ha ajudat a entendre la figura del "zoquete", que en tots els llocs es troba.
dimarts, 29 d’abril del 2014
L'educació a través de MAFALDA
L’educació és un tema que sempre està d’actualitat i curiosament mai es té una bona concepció d’ella.Mafalda va debutar com a tira “Mafalda” a la revista “Primera Plana” en 1964. El seu creador Joaquín Salvador, Quino.
La protagonista del còmic és Mafalda, una xiqueta de sis anys, una personeta molt especial. Es preocupa, en excés, per tot el que passa al seu voltant i per tot arreu del món. No entén que els adults porten el país tan mal i que no intenten posar solucions.
Quino reflexiona a través d’ella del seu entorn, de la situació del món i de les persones que l’habitem. Òbviament l’educació és un dels temes més tractat.La crítica de Mafalda al sistema i al model educatiu del seu temps no és molt diferent a l’actual, les seues vinyetes es poden aplicar, perfectament al nostre sistema en molts aspectes.
El model d’educació de Mafalda correspon a un nou model tradicional contra la que ella protesta. Un model autoritari, un aprenentatge mecànic i tancat. L’estudiant és un espectador que escolta, rep informació,…on no hi ha lloc per a la reflexió, ni creativitat, l’investigació,…
Existeixen moltes tires de vinyetes de Mafalda, ens fan riure i al mateix temps pensar en que allò que reivindica ho podem fer nosaltres també.
dilluns, 28 d’abril del 2014
Estan infravalorats els professors?
Sabem que professors estan infravalorats, son criticats i desprestigiats per gran part de la societat, aço repercuteix en la seua tasca, en la relació amb els pares, amb els alumnes, ... Aquest article és molt interessant. S'entrevista a Martin Romer, que és president del sindicat europeu d'educació. És un article actual, del 4 de maig, en ell es tracta les últimes dades de l'informe PISA i altres fronts oberts en l'educació actual.
Hemos infravalorado a los profesores
Hemos infravalorado a los profesores
diumenge, 27 d’abril del 2014
Educació: Primer escaló de la vida (Assaig de "El valor de educar")
Ací vos deixe l'assaig que vaig realitzar sobre una part de "El valor d'educar" de F.Savater. Un llibre que parla de l'escola i l'entorn que l'envolta, responent o, podriem dir, intentant respondre, a la pregunta: QUÈ ÉS EDUCAR?
L’educació és un concepte que avui en dia, podem afirmar que es troba en un escaló “infravalorat”. Dic escaló perquè l’educació es part important de l’escala de la vida. Una vida en que la persona s’ha d’anar formant com a “ser humà” i anar escalant, poc a poc, passant per tots els escalons, un per un, sense poder anar de dos en dos, ni tampoc poder oblidar o abstindre’t d’un i després tornar arrere. El problema, com bé ens indica F. Savater en el seu llibre “El valor de educar”, es que aquest escaló queda menyspreï’t per gran part, i no li donen la importància que realment té. Aquest, es un tema que comporta un gran interès, ja que la majoria estan equivocats, molt equivocats, tenint aquest pensament. Realment l’educació, com ja hem dit, és un escaló més de la vida, igual d’important que un altre o podríem arriscar-nos a dir que, pot ser, el més important, ja que, és el primer escaló i si no puges aquest, si no el superes, mai podràs arribar als escalons més alts.
Hem de dir que el terme educar, hui per hui, deuria de tindre molta més importància, entre altres raons i demés que ja hem dit, per la crisi econòmica per la qual passem, degut a que si no ens eduquem, no tenim coneixements ni intel·ligència necessària per a treballar, ni tampoc, per tant, per a fer millores en la nostra societat. Així no podrem avançar i pot ser anem a pitjor. Per tot açò no podem deixar la costat la raó per la qual ve donat aquest problema, aquesta controvèrsia. Educar podem dir, que es transmetre coneixements de persona a persona, una que ja sap li ensenya a un altra que encara no tenia eixe coneixement. Dit açò la majoria pensa que tot el mon pot educar, cenyint-nos a questa definició aquestos pensen “si tot el mon pot educar, per què fan que siga una professió?” i la resposta es perquè no tot el mon pot ensenyar-ho tot. Per altra banda, es important que comentem també que educar comporta dues ensenyances: l’ensenyança científica i l’ensenyança moral. Front al debat ha de quedar clar, que l’educació complementa aquestes dues, una sense l’altra no seria educació, la combinació d’aquestes porta a una educació adequada i completa. Aquesta afirmació també ens verifica que la instrucció va lligada a l’educació, ja que per molts coneixements científics que tingues, sense una educació social i cultural es impossible aprofitar i fer servir els teus coneixements. Per últim no podem oblidar-nos d’un factor clau que afecta a l’educació: el temps. Una característica que està molt relacionada. Som conscients que anem a morir, que el temps passa i per això agafem d’un altra manera la nostra vida, el nostre progrés com a persones, la nostra educació.
Després de totes aquestes reflexions, concluim que hem d’acceptar els problemes com un desafiament, amb treball, esforç i educació, obtindrem la recompensa i podrem acabar amb aquesta mala concepció sobre el terme. L’educació consisteix en ensenyar a aprendre, de manera que després puguen aspirar a crear coneixements superiors, o com diria Jaime Balmes “el arte de enseñar a aprender consiste en formar fábricas y no almacenes”.
L’educació és un concepte que avui en dia, podem afirmar que es troba en un escaló “infravalorat”. Dic escaló perquè l’educació es part important de l’escala de la vida. Una vida en que la persona s’ha d’anar formant com a “ser humà” i anar escalant, poc a poc, passant per tots els escalons, un per un, sense poder anar de dos en dos, ni tampoc poder oblidar o abstindre’t d’un i després tornar arrere. El problema, com bé ens indica F. Savater en el seu llibre “El valor de educar”, es que aquest escaló queda menyspreï’t per gran part, i no li donen la importància que realment té. Aquest, es un tema que comporta un gran interès, ja que la majoria estan equivocats, molt equivocats, tenint aquest pensament. Realment l’educació, com ja hem dit, és un escaló més de la vida, igual d’important que un altre o podríem arriscar-nos a dir que, pot ser, el més important, ja que, és el primer escaló i si no puges aquest, si no el superes, mai podràs arribar als escalons més alts.
Hem de dir que el terme educar, hui per hui, deuria de tindre molta més importància, entre altres raons i demés que ja hem dit, per la crisi econòmica per la qual passem, degut a que si no ens eduquem, no tenim coneixements ni intel·ligència necessària per a treballar, ni tampoc, per tant, per a fer millores en la nostra societat. Així no podrem avançar i pot ser anem a pitjor. Per tot açò no podem deixar la costat la raó per la qual ve donat aquest problema, aquesta controvèrsia. Educar podem dir, que es transmetre coneixements de persona a persona, una que ja sap li ensenya a un altra que encara no tenia eixe coneixement. Dit açò la majoria pensa que tot el mon pot educar, cenyint-nos a questa definició aquestos pensen “si tot el mon pot educar, per què fan que siga una professió?” i la resposta es perquè no tot el mon pot ensenyar-ho tot. Per altra banda, es important que comentem també que educar comporta dues ensenyances: l’ensenyança científica i l’ensenyança moral. Front al debat ha de quedar clar, que l’educació complementa aquestes dues, una sense l’altra no seria educació, la combinació d’aquestes porta a una educació adequada i completa. Aquesta afirmació també ens verifica que la instrucció va lligada a l’educació, ja que per molts coneixements científics que tingues, sense una educació social i cultural es impossible aprofitar i fer servir els teus coneixements. Per últim no podem oblidar-nos d’un factor clau que afecta a l’educació: el temps. Una característica que està molt relacionada. Som conscients que anem a morir, que el temps passa i per això agafem d’un altra manera la nostra vida, el nostre progrés com a persones, la nostra educació.
Després de totes aquestes reflexions, concluim que hem d’acceptar els problemes com un desafiament, amb treball, esforç i educació, obtindrem la recompensa i podrem acabar amb aquesta mala concepció sobre el terme. L’educació consisteix en ensenyar a aprendre, de manera que després puguen aspirar a crear coneixements superiors, o com diria Jaime Balmes “el arte de enseñar a aprender consiste en formar fábricas y no almacenes”.
dijous, 24 d’abril del 2014
Disciplina esportiva, on esta el límit?
De tots es sabut que Xina és un dels països que més campions té de gimnàstica artística. Sabem que tot tipus de gimnàstica comporta una disciplina molt ferma, amb molts sacrifici i renuncia a moltes coses (amics, joventut, família, estudis..). Molts temes preocupants envolten als mètodes tan estrictes emprats. Recordem el problema a la selecció espanyola de gimnàstica rítmica (prohibició de menjar, dietes estrictes) i també d'altres gimnàstiques; però mai podria pensar que es puguera arribar tan lluny com els mètodes de l’escola xinesa de gimnàstica artística. Un dia comentant a casa amb els meus pares va eixir el tema dels sacrificis que tenen que fer els esportistes d’elit i del fet que molts d’ells es queden pel camí i es troben, la majoria, sense estudis, amics i quasi sense joventut.
Vaig buscar informació al respecte i al trobar alguns dels vídeos de l’escola xinesa em vaig estremir del que vaig veure, no podia creure el que veia,… com ploraven, com patien, el tracte que els entrenadors els donaven, ….son tan xicotets… i a més els entrenadors se’ls veia convençuts i orgullosos del que feien. On està el límit?
Vos passe alguns vídeos, sens dubte que no vos deixarà indiferents el que aneu a veure. Sols espere que el que reflexen les imatges i el so haja desaparegut de qualsevol pràctica actual.
Niños chinos, esclavos del deporte
Niños chinos torturados
Vaig buscar informació al respecte i al trobar alguns dels vídeos de l’escola xinesa em vaig estremir del que vaig veure, no podia creure el que veia,… com ploraven, com patien, el tracte que els entrenadors els donaven, ….son tan xicotets… i a més els entrenadors se’ls veia convençuts i orgullosos del que feien. On està el límit?
Vos passe alguns vídeos, sens dubte que no vos deixarà indiferents el que aneu a veure. Sols espere que el que reflexen les imatges i el so haja desaparegut de qualsevol pràctica actual.
Niños chinos, esclavos del deporte
Niños chinos torturados
dimarts, 22 d’abril del 2014
El sistema actual d'educació és anacrònic?
Moltes veus s’alcen afirmant aquesta pregunta.
Està comprovat que el nostre sistema educatiu està malalt d’anacronisme, està desfasat, basat en unes necessitats antigues que no són en absolut les actuals, es segueixen mètodes que no canvien molt dels mètodes que s’utilitzaven fa molt anys. Cregueu que no s’utilitzen els avanços tecnològics que estan al nostre abast? Perquè tenim més informació al nostre ordinador que la que ens poden donar o aconseguir a l’escola (on es suposa que anem a aprendre)?.
El gran problema del nostre sistema front als alumnes, es que s’avorreixen, hi ha una falta de motivació, estem cansats d’escoltar parlar del fracàs escolar, cada vegada hi ha més xiquets amb trastorn d’atenció. Existeix un vídeo on un xiquet explica l’educació i és curiós comprovar que és així.
La solució passa per un canvi, un gran canvi del nostre sistema educatiu. Un canvi on els mètodes arcaics deixaren d’utilitzar-se, on s’empren les noves tecnologies de manera rutinària, que es potèncie tots els aspectes de la formació de l’alumne com a persona, és a dir, que la seua educació siga el més completa possible, una educació oberta al mon. Jo sé que no és fàcil però el que està clar és que aquest sistema ja no funciona, que ho haurà fet en dècades anteriors però hui no es l’adequat.
Vos recomane que mireu aquest video: El paradigma del sistema educatiu
És un vídeo d’un fragment d’una conferencia de Sir Ken Robinson, expert en educació i creativitat, on ens explica oralment amb suport gràfic la necessitat d’un canvi del paradigma de l’educació, està molt interessant.
Sabem que aquesta persona no té la solució però la seua opinió pot ajudar a buscar-la.
Buscant informació sobre el sistema educatiu vaig trobar aquest vídeo de Sir Ken Robinson, em va parèixer diferent a la resta i important el seu contingut, a l'escoltar-lo hem sonava la seua teoria, i en efecte, a revisar les entrades del Tema 2 del blog de l'assignatura, vaig comprovar que aquesta persona era la mateixa que ens va presentar el nostre professor en l'entrada (Dis)embodiment, creativity, intelligence and education. Per tant estaria bé, que relacionarem aquestes dues entrades.
Està comprovat que el nostre sistema educatiu està malalt d’anacronisme, està desfasat, basat en unes necessitats antigues que no són en absolut les actuals, es segueixen mètodes que no canvien molt dels mètodes que s’utilitzaven fa molt anys. Cregueu que no s’utilitzen els avanços tecnològics que estan al nostre abast? Perquè tenim més informació al nostre ordinador que la que ens poden donar o aconseguir a l’escola (on es suposa que anem a aprendre)?.
El gran problema del nostre sistema front als alumnes, es que s’avorreixen, hi ha una falta de motivació, estem cansats d’escoltar parlar del fracàs escolar, cada vegada hi ha més xiquets amb trastorn d’atenció. Existeix un vídeo on un xiquet explica l’educació i és curiós comprovar que és així.
La solució passa per un canvi, un gran canvi del nostre sistema educatiu. Un canvi on els mètodes arcaics deixaren d’utilitzar-se, on s’empren les noves tecnologies de manera rutinària, que es potèncie tots els aspectes de la formació de l’alumne com a persona, és a dir, que la seua educació siga el més completa possible, una educació oberta al mon. Jo sé que no és fàcil però el que està clar és que aquest sistema ja no funciona, que ho haurà fet en dècades anteriors però hui no es l’adequat.
Vos recomane que mireu aquest video: El paradigma del sistema educatiu
És un vídeo d’un fragment d’una conferencia de Sir Ken Robinson, expert en educació i creativitat, on ens explica oralment amb suport gràfic la necessitat d’un canvi del paradigma de l’educació, està molt interessant.
Sabem que aquesta persona no té la solució però la seua opinió pot ajudar a buscar-la.
Buscant informació sobre el sistema educatiu vaig trobar aquest vídeo de Sir Ken Robinson, em va parèixer diferent a la resta i important el seu contingut, a l'escoltar-lo hem sonava la seua teoria, i en efecte, a revisar les entrades del Tema 2 del blog de l'assignatura, vaig comprovar que aquesta persona era la mateixa que ens va presentar el nostre professor en l'entrada (Dis)embodiment, creativity, intelligence and education. Per tant estaria bé, que relacionarem aquestes dues entrades.
dilluns, 21 d’abril del 2014
L'educació i el cinema
L’educació és un tema que es tracta continuament al cinema de manera directa o indirecta, podem conèixer diferents sistemes d’educació sobretot amb el pas del temps, inclús en el futur. Sabem que tots els xiquets tenen dret a l’educació com es contempla a la declaración dels drets del xiquet, l’educació preocupa a la societat i el cinema ho porta a la pantalla. Existeixen moltes pel·lícules que reflexen estos drets a l’Educació.
Ací tenim una pàgina molt bona on recopila pel·lícules que tracten el tema de la declaració dels drets del xiquet directament. Sense preàmbuls.
El dret a l'educació en el cine
Per altra banda també tenim una infinitat de pel·lícules que la tracten, tal volta, de manera més indirecta però no deixen de ser molt reflexives i crítiques. Ací hi han unes quantes pàgines per si algú està interessat en saber-ne. Jo n'he vist algunes de elles i de veritat, valen la pena, perquè te n'adones que l'educació està relacionada en molts contexts, encara que en principi no ho vegam clar. Tot, absolutament tot, te alguna cosa que veure en l'educació.
Les millors pel·lícules sobre l'educació
Cine i educació
Pel·lícules de professors
Professors com a protagonistes
Més endavant, relacionaré alguna d'elles en el contingut del tema.
Ací tenim una pàgina molt bona on recopila pel·lícules que tracten el tema de la declaració dels drets del xiquet directament. Sense preàmbuls.
El dret a l'educació en el cine
Per altra banda també tenim una infinitat de pel·lícules que la tracten, tal volta, de manera més indirecta però no deixen de ser molt reflexives i crítiques. Ací hi han unes quantes pàgines per si algú està interessat en saber-ne. Jo n'he vist algunes de elles i de veritat, valen la pena, perquè te n'adones que l'educació està relacionada en molts contexts, encara que en principi no ho vegam clar. Tot, absolutament tot, te alguna cosa que veure en l'educació.
Les millors pel·lícules sobre l'educació
Cine i educació
Pel·lícules de professors
Professors com a protagonistes
Més endavant, relacionaré alguna d'elles en el contingut del tema.
diumenge, 20 d’abril del 2014
Educació
Una vegada finalitzades les entrades respectives al Tema 1 (El Moviment. Introducció Conceptual) al meu blog, m'agradaria fer un post del que jo vaig fer exactament al començar el Tema 2 (L'educació. Introducció conceptual).
A partir de la pregunta del professor, repetida en varies ocasions...: Què és per a vosaltres l'educació? Mai m'havia parat a pensar en això, però el que si que havia vist son moltes frases, moltíssimes frases que parlen de l'educació.
Si busquem en Google la paraula educar apareixen una infinitat que sens dubte ens fan pensar.
.png)
.jpg)
Si vos agraden aquestes frases reflexives sobre l'educació ací tenim una pàgina on hi ha moltes més.
A partir de la pregunta del professor, repetida en varies ocasions...: Què és per a vosaltres l'educació? Mai m'havia parat a pensar en això, però el que si que havia vist son moltes frases, moltíssimes frases que parlen de l'educació.
Si busquem en Google la paraula educar apareixen una infinitat que sens dubte ens fan pensar.
Si vos agraden aquestes frases reflexives sobre l'educació ací tenim una pàgina on hi ha moltes més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)