Una pel·lícula que ensenya

Com ja hem comentat, a aquest tema parlàvem dels tipus de docents, tres: que podíem resumir en el pràctic-reflexiu (Visió humanista de la Educació, on es té en compte els resultats i els processos) el tècnic (fondament científic de la seua tasca, separa el mitjos dels fins en l’educació) i l’intel·lectual (noció crítica, opinió ideològic de l’educació) .


 Vaig pensar en una pel·lícula que recordava de feia uns anys on un professor molt especial donava classes d’una manera molt especial. Puc identificar l’ensenyança d’aquell professor con un docent pràctic-reflexiu.

Eixa pel·lícula em va fer valorar un sistema d’ensenyança que jo no coneixia, a més el vaig valorar més per que s’aplicava en una època molt tancada i estricta, però això si valoraven molt a eixe professor. Crec recordar que va ser la primera vegada que veia els efectes del franquísme en la societat, en el dia a dia d’un poble xicotet i a partir d’ahí vaig fer més preguntes sobre el tema. Aquella pel·lícula va ser “La lengua de las mariposas”.

La pel·lícula ens conta la relació d’un xiquet, Moncho i el seu professor. Moncho tenia por d’anar a l’escola, pensava que li pegarien com ho feien de sempre però va descobrir tot un món ple de coses curioses, el seu professor no era com els de l’època. Es va establir una bonica relació entre el xiquet i el seu professor. En la pel·lícula es defèn la llibertat d’expressió, la importància de l’experiència com a mitja d’adquisició de coneixements i el fet que eixos coneixements ajuden a la formació de l’alumne.

Tipus de professors segons els alumnes

Hi havia diferents tipus de docents distingint al docent tècnic, al pràctic reflexiu i al intel·lectual transformador, però els alumnes tenen una altra classificació.
Buscant informació sobre la relació escola-pares vaig trobar aquesta vinyeta que em va fer somriure al llegir-la. Em va fer tornar enrere, als anys d’institut i sense voler estava intentant identificar alguns dels meus professors amb aquesta classificació. Intenteu-ho vosaltres, és divertit.

Relació pares-professors

No és estrany escoltar comentaris pareguts als que apareixen a les vinyetes i sabem que molta gent pensa així.

El pare que demana al professor que realitze tasca que li correspon a ell.








El pare deixa tota la responsabilitat de l’educació del seu fill al professor, delegant en els professors tasca de pares.





L’escola i la família son les dos grans institucions educatives responsables de la formació dels xiquets i per tant, és necessari que família i escola treballen conjunta i cooperativament per a satisfer les necessitats dels alumnes/fills en la seua formació com a persones. Eixa col·laboració és possible si existeix:

1. Clara delimitació dels rols i les responsabilitats.
2. Confiança dels pares en el treball dels professors.
3. Els professors han de reconèixer a la família com els primers educadors.

Sabem que la relació del professor amb els pares ha canviat en els darrers anys, aquesta vinyeta és un reflex clar de la situació actual.

Al blog de Quaderns de pedagogia en l’apartat de reflexions educatives tracten açò de la relació pares-escola abans i ara, pel que conten els majors és una canvi existent, està interessant .

L'educació abans, una mirada en el passat


Un altre article que parla de la relació entre pares i escola. En aquest es realça la importància de la confiança mútua. La confiança es la clau per a poder treballar conjuntament en eixa formació del fill-alumne.

Padres y maestros

"MAL DE ESCUELA" Daniel Pennac

CRÍTICA AL FRAGMENT DE “MAL DE ESCUELA” Daniel Pennac

Aquesta va ser una pràctica molt agradable, es tractava de representar o de comentar alguna part del llibre, algún aspecte, que ens haguera paregut interesant o que tinguerem algo que dir i que aportar. Vam disfrutar, algunes representacions dels nostres companys ens van agradar molt, com per exemple la que van realitzar Adrià Marco i Manel Arnau sobre el "zoquete" que dia "Nunca lo conseguire". Hem va agradar principalment, perquè es veu de forma diferent. Pots llegir-ho i gaudir, però molt millor si ho veus representat, i més, per gent que coneixes.

Els meus companys David González, Miquel Cucarella, Manu Pavia i jo vam seleccionar un fragment del llibre per a fer la nostra crítica.

Baix el nostre punt de vista, el que més ens va agradar del llibre i per tant el que volem destacar es situa en el capítol de “Devenir”, subcapítol número 22. En aquest fragment es relata algunes de les vivències que té l’autor al trobar-se amb antics alumnes. Les reaccions d’aquestos son molt satisfactòries per a ell. De una manera o altra, recorden a Daniel Pennac com a professor, això es una molt bona recompensa per ell. Açò vol dir que, malgrat que l’autor va ser un “zoquete” durant la seua escolarització, al final va saber com fer-ho per a influir en els seus alumnes, i d’alguna manera influir en les vides de aquestos. Per a Pennac és un orgull i una satisfacció saber que ha significat algo en la vida dels seus alumnes, que han servit per a algo els seus esforços per a salvar al “zoquete” de la seua classe d’alumnes.

Personalment he viscut en "tercera" persona, vull dir, des de fora, aquestes situacions de trobar-se amb antics alumnes. Ma mare es professora i quan anem pel carrer no hi ha vegada que no la conega ningú, normalment alumnes, mares o pares d'alumnes,... Ella igual (moltes vegades) no els recorda, però sempre hem diu una cosa, per a ella que la recorden és un "honor", això significa algo. La majoria coincideixen al dir que es una cosa que vols que et pase al llarg dels anys. També una cosa que és ben certa, es que els ex-alumnes no et recordarien, o millor dir, no et valorarien, si tu abans no els has valorat a ells. Vol dir, que has significat algo en les seues vides, d'una manera o altra has influït, i es molt gratificant.

Per a finalitzar aquest post, m'agradaria comentar, que he de reconeixer que en un principi no hem feia especial il·lusió en llegir aquest llibre (principalment, perquè no soc molt "lectora" de llibres), però he de dir, que el títol des de que el vaig veure, hem provocava curiositat. I a mesura de que anava llegrir-lo aquesta va ser la paraula que hem va acompanyar "curiositat", fins a que a la fi vaig trobar que era un llibre prou interesant i verdaderment real.

Considere que l'examen corresponent a aquesta lectura, no va ser el millor que he fet, tal volta vaig pensar massa les coses i vaig anar més llunt del que debia, per dir-ho d'alguna manera, no vaig demostrar que m'havia llegit el llibre. Malgrat açò estic satisfeta amb el meu treball, ja que encara que l'examen no siga satisfactori, pense que no es el més important i estic amb total tranquilitat perquè se que m'he llegit el llibre i sobretot, que m'ha aportat molt i m'ha ajudat a entendre la figura del "zoquete", que en tots els llocs es troba.

L'educació a través de MAFALDA

L’educació és un tema que sempre està d’actualitat i curiosament mai es té una bona concepció d’ella.

Mafalda va debutar com a tira “Mafalda” a la revista “Primera Plana” en 1964. El seu creador Joaquín Salvador, Quino.

La protagonista del còmic és Mafalda, una xiqueta de sis anys, una personeta molt especial. Es preocupa, en excés, per tot el que passa al seu voltant i per tot arreu del món. No entén que els adults porten el país tan mal i que no intenten posar solucions.

Quino reflexiona a través d’ella del seu entorn, de la situació del món i de les persones que l’habitem. Òbviament l’educació és un dels temes més tractat.

La crítica de Mafalda al sistema i al model educatiu del seu temps no és molt diferent a l’actual, les seues vinyetes es poden aplicar, perfectament al nostre sistema en molts aspectes.

El model d’educació de Mafalda correspon a un nou model tradicional contra la que ella protesta. Un model autoritari, un aprenentatge mecànic i tancat. L’estudiant és un espectador que escolta, rep informació,…on no hi ha lloc per a la reflexió, ni creativitat, l’investigació,…

 Existeixen moltes tires de vinyetes de Mafalda, ens fan riure i al mateix temps pensar en que allò que reivindica ho podem fer nosaltres també.

Estan infravalorats els professors?

Sabem que  professors estan infravalorats, son criticats i desprestigiats per gran part de la societat, aço repercuteix en la seua tasca, en la relació amb els pares, amb els  alumnes, ...  Aquest article és  molt interessant. S'entrevista a Martin Romer,  que  és president del sindicat europeu d'educació. És un article actual, del 4 de maig, en ell es tracta les últimes dades de l'informe  PISA i altres  fronts oberts en  l'educació actual. 

Hemos infravalorado a los profesores

Educació: Primer escaló de la vida (Assaig de "El valor de educar")

Ací vos deixe l'assaig que vaig realitzar sobre una part de "El valor d'educar" de F.Savater. Un llibre que parla de l'escola i l'entorn que l'envolta, responent o, podriem dir, intentant respondre, a la pregunta: QUÈ ÉS EDUCAR?

L’educació és un concepte que avui en dia, podem afirmar que es troba en un escaló “infravalorat”. Dic escaló perquè l’educació es part important de l’escala de la vida. Una vida en que la persona s’ha d’anar formant com a “ser humà” i anar escalant, poc a poc, passant per tots els escalons, un per un, sense poder anar de dos en dos, ni tampoc poder oblidar o abstindre’t d’un i després tornar arrere. El problema, com bé ens indica F. Savater en el seu llibre “El valor de educar”, es que aquest escaló queda menyspreï’t per gran part, i no li donen la importància que realment té. Aquest, es un tema que comporta un gran interès, ja que la majoria estan equivocats, molt equivocats, tenint aquest pensament. Realment l’educació, com ja hem dit, és un escaló més de la vida, igual d’important que un altre o podríem arriscar-nos a dir que, pot ser, el més important, ja que, és el primer escaló i si no puges aquest, si no el superes, mai podràs arribar als escalons més alts.

Hem de dir que el terme educar, hui per hui, deuria de tindre molta més importància, entre altres raons i demés que ja hem dit, per la crisi econòmica per la qual passem, degut a que si no ens eduquem, no tenim coneixements ni intel·ligència necessària per a treballar, ni tampoc, per tant, per a fer millores en la nostra societat. Així no podrem avançar i pot ser anem a pitjor. Per tot açò no podem deixar la costat la raó per la qual ve donat aquest problema, aquesta controvèrsia. Educar podem dir, que es transmetre coneixements de persona a persona, una que ja sap li ensenya a un altra que encara no tenia eixe coneixement. Dit açò la majoria pensa que tot el mon pot educar, cenyint-nos a questa definició aquestos pensen “si tot el mon pot educar, per què fan que siga una professió?” i la resposta es perquè no tot el mon pot ensenyar-ho tot. Per altra banda, es important que comentem també que educar comporta dues ensenyances: l’ensenyança científica i l’ensenyança moral. Front al debat ha de quedar clar, que l’educació complementa aquestes dues, una sense l’altra no seria educació, la combinació d’aquestes porta a una educació adequada i completa. Aquesta afirmació també ens verifica que la instrucció va lligada a l’educació, ja que per molts coneixements científics que tingues, sense una educació social i cultural es impossible aprofitar i fer servir els teus coneixements. Per últim no podem oblidar-nos d’un factor clau que afecta a l’educació: el temps. Una característica que està molt relacionada. Som conscients que anem a morir, que el temps passa i per això agafem d’un altra manera la nostra vida, el nostre progrés com a persones, la nostra educació.

Després de totes aquestes reflexions, concluim que hem d’acceptar els problemes com un desafiament, amb treball, esforç i educació, obtindrem la recompensa i podrem acabar amb aquesta mala concepció sobre el terme. L’educació consisteix en ensenyar a aprendre, de manera que després puguen aspirar a crear coneixements superiors, o com diria Jaime Balmes “el arte de enseñar a aprender consiste en formar fábricas y no almacenes”.

Disciplina esportiva, on esta el límit?

De tots es sabut que Xina és un dels països que més campions té de gimnàstica artística. Sabem que tot tipus de gimnàstica comporta una disciplina molt ferma, amb molts sacrifici i renuncia a moltes coses (amics, joventut, família, estudis..). Molts temes preocupants envolten als mètodes tan estrictes emprats. Recordem el problema a la selecció espanyola de gimnàstica rítmica (prohibició de menjar, dietes estrictes) i també d'altres gimnàstiques; però mai podria pensar que es puguera arribar tan lluny com els mètodes de l’escola xinesa de gimnàstica artística. Un dia comentant a casa amb els meus pares va eixir el tema dels sacrificis que tenen que fer els esportistes d’elit i del fet que molts d’ells es queden pel camí i es troben, la majoria, sense estudis, amics i quasi sense joventut.
Vaig buscar informació al respecte i al trobar alguns dels vídeos de l’escola xinesa em vaig estremir del que vaig veure, no podia creure el que veia,… com ploraven, com patien, el tracte que els entrenadors els donaven, ….son tan xicotets… i a més els entrenadors se’ls veia convençuts i orgullosos del que feien. On està el límit?
Vos passe alguns vídeos, sens dubte que no vos deixarà indiferents el que aneu a veure. Sols espere que el que reflexen les imatges i el so haja desaparegut de qualsevol pràctica actual.

Niños chinos, esclavos del deporte
Niños chinos torturados

El sistema actual d'educació és anacrònic?

Moltes veus s’alcen afirmant aquesta pregunta.

Està comprovat que el nostre sistema educatiu està malalt d’anacronisme, està desfasat, basat en unes necessitats antigues que no són en absolut les actuals, es segueixen mètodes que no canvien molt dels mètodes que s’utilitzaven fa molt anys. Cregueu que no s’utilitzen els avanços tecnològics que estan al nostre abast? Perquè tenim més informació al nostre ordinador que la que ens poden donar o aconseguir a l’escola (on es suposa que anem a aprendre)?.

El gran problema del nostre sistema front als alumnes, es que s’avorreixen, hi ha una falta de motivació, estem cansats d’escoltar parlar del fracàs escolar, cada vegada hi ha més xiquets amb trastorn d’atenció. Existeix un vídeo on un xiquet explica l’educació i és curiós comprovar que és així.

La solució passa per un canvi, un gran canvi del nostre sistema educatiu. Un canvi on els mètodes arcaics deixaren d’utilitzar-se, on s’empren les noves tecnologies de manera rutinària, que es potèncie tots els aspectes de la formació de l’alumne com a persona, és a dir, que la seua educació siga el més completa possible, una educació oberta al mon. Jo sé que no és fàcil però el que està clar és que aquest sistema ja no funciona, que ho haurà fet en dècades anteriors però hui no es l’adequat.

Vos recomane que mireu aquest video: El paradigma del sistema educatiu

És un vídeo d’un fragment d’una conferencia de Sir Ken Robinson, expert en educació i creativitat, on ens explica oralment amb suport gràfic la necessitat d’un canvi del paradigma de l’educació, està molt interessant.

Sabem que aquesta persona no té la solució però la seua opinió pot ajudar a buscar-la.

Buscant informació sobre el sistema educatiu vaig trobar aquest vídeo de Sir Ken Robinson, em va parèixer diferent a la resta i important el seu contingut, a l'escoltar-lo hem sonava la seua teoria, i en efecte, a revisar les entrades del Tema 2 del blog de l'assignatura, vaig comprovar que aquesta persona era la mateixa que ens va presentar el nostre professor en l'entrada (Dis)embodiment, creativity, intelligence and education. Per tant estaria bé, que relacionarem aquestes dues entrades.

L'educació i el cinema

L’educació és un tema que es tracta continuament al cinema de manera directa o indirecta, podem conèixer diferents sistemes d’educació sobretot amb el pas del temps, inclús en el futur. Sabem que tots els xiquets tenen dret a l’educació com es contempla a la declaración dels drets del xiquet, l’educació preocupa a la societat i el cinema ho porta a la pantalla. Existeixen moltes pel·lícules que reflexen estos drets a l’Educació.

Ací tenim una pàgina molt bona on recopila pel·lícules que tracten el tema de la declaració dels drets del xiquet directament. Sense preàmbuls.
El dret a l'educació en el cine

Per altra banda també tenim una infinitat de pel·lícules que la tracten, tal volta, de manera més indirecta però no deixen de ser molt reflexives i crítiques. Ací hi han unes quantes pàgines per si algú està interessat en saber-ne. Jo n'he vist algunes de elles i de veritat, valen la pena, perquè te n'adones que l'educació està relacionada en molts contexts, encara que en principi no ho vegam clar. Tot, absolutament tot, te alguna cosa que veure en l'educació.

Les millors pel·lícules sobre l'educació
Cine i educació
Pel·lícules de professors
Professors com a protagonistes

Més endavant, relacionaré alguna d'elles en el contingut del tema.

Educació

Una vegada finalitzades les entrades respectives al Tema 1 (El Moviment. Introducció Conceptual) al meu blog, m'agradaria fer un post del que jo vaig fer exactament al començar el Tema 2 (L'educació. Introducció conceptual).

A partir de la pregunta del professor, repetida en varies ocasions...: Què és per a vosaltres l'educació? Mai m'havia parat a pensar en això, però el que si que havia vist son moltes frases, moltíssimes frases que parlen de l'educació.
Si busquem en Google la paraula educar apareixen una infinitat que sens dubte ens fan pensar.

Si vos agraden aquestes frases reflexives sobre l'educació ací tenim una pàgina on hi ha moltes més.